13.04.2018

Residència fiscal i absències esporàdiques

Per Andreu Bové Boyd, advocat i economista de Bové Montero y Asociados


En general, una persona física resident fiscal a Espanya tributa per l’IRPF per la suma de la seva renda mundial. Una persona esdevé resident fiscal a Espanya (i) si està en territori nacional més de 183 dies a l’any natural -criteri de permanència- o (ii) si el seu nucli principal o base d’activitats o interessos econòmics rau a Espanya -criteri d’interessos econòmics-.

I excepte prova en contra, se suposa que una persona és resident fiscal a Espanya si -d’acord amb els dos criteris –el seu cònjuge no separat legalment i els fills menors dependents d’aquell són residents fiscals a Espanya.

Per determinar el període de 183 dies, s’han d’incloure les absències esporàdiques, excepte si s’acredita la residència fiscal en un altre país: els dies passats a l’estranger -per causes professionals o personals- s’entenen, per al càlcul, transcorreguts a Espanya, excepte si l’individu acredita la residència fiscal en un altre país.

El criteri de permanència no queda enervat si el contribuent s’absenta temporalment d’Espanya: la inclusió de les absències esporàdiques en el període de 183 dies permet que les persones es puguin moure lliurement sense que suposi una minva en el seu còmput de jornades per mantenir la residència a Espanya.

Sense entrar en les particularitats de justificar la residència en els països o territoris qualificats com a paradisos fiscals, l’Administració tributària espanyola ve considerant que la residència fiscal a l’estranger s’acredita amb l’aportació del certificat de residència fiscal en un altre Estat.

La Direcció General de Tributs (DGT) ha confirmat que la forma idònia d’acreditar-la és mitjançant el certificat de residència fiscal expedit per les autoritats tributàries estrangeres. Sense aquest, la residència a l’estranger no quedaria provada davant les autoritats tributàries espanyoles i la persona física podria ser considerada resident fiscal a Espanya -i tributaria sota l’IRPF per la seva renda mundial-.

Només en casos molt concrets, ha permès l’Administració acreditar la residència fiscal a l’estranger mitjançant l’ús d’altres mitjans: amb la resolució V3355-14, de 22 de desembre, la DGT accepta els documents en què consta la data de sortida del territori espanyol, la data de començament de la prestació del treball a l’estranger, i altres dades objectives que demostrin que l’estada a l’estranger supera els 183 dies.

La jurisprudència també ha confirmat que poden utilitzar-se, per exemple, permisos i certificats de residència administratius -que no fiscals-, passaports segellats, extractes bancaris o factures telefòniques. Sense perjudici del que s’ha dit, el Suprem ha aclarit com s’ha d’interpretar el concepte d’ "absències esporàdiques" per al còmput del criteri de permanència i la determinació de la residència fiscal de persones físiques a Espanya.

En sentències de 28 de novembre de 2017, l’Alt Tribunal analitza la residència fiscal d’uns becaris de l’ICEX que havien realitzat tasques a l’estranger per un període de temps -aquestes beques exigeixen una permanència fora d’Espanya superior a 183 dies-.

En aquests supòsits, l’Administració tributària reconeixia -i no discutia que la permanència dels individus en els països de destinació havia estat superior a 183 dies; però com que no havien aportat un certificat de residència fiscal acreditant la seva residència a l’exterior, aquella entenia que l’estada fora d’Espanya havia de qualificar-se com una absència esporàdica -i els va considerar residents fiscals a Espanya-. En conseqüència, les jornades transcorregudes a l’estranger s’havien d’incloure en el còmput dels 183 dies per determinar la seva residència espanyola.

El Tribunal Suprem confirma així que una estada a l’estranger prolongada i duradora, superior a 183 dies, no pot equiparar-se a una absència esporàdica. I matisa que aquestes estades a l’estranger no poden comprendre períodes superiors a la permanència legal de 183 dies.

Per això entén que si la mateixa Administració ha acceptat que els becaris han estat en llur país de destinació més de 183 dies, no es pot utilitzar aquest lapse com una "absència esporàdica" per al càlcul del criteri de permanència a Espanya.

L’Alt Tribunal també es pronuncia sobre la possible valoració de l’element volitiu -enfront de criteris fàctics- a l’efecte de qualificar l’absència com a espontània i determinar la seva residència fiscal a Espanya.

Conclou que no s’ha d’utilitzar la voluntat de les persones -és a dir, de tornar en un futur al territori espanyol- com a criteri de valoració per a qualificar l’absència com a esporàdica. Ergo, per determinar el caràcter ocasional d’una absència, s’han d’utilitzar criteris objectius.

El Suprem falla així en favor dels becaris de l’ICEX al considerar-los no residents fiscals a Espanya ja que la seva permanència al país de destinació és superior a 183 dies naturals durant l’any natural. I això sense que disposin del certificat de residència fiscal. Aquesta jurisprudència serà benvinguda per a les persones que desitgin acreditar la seva residència fiscal a l’exterior sense comptar amb el certificat de residència fiscal emès per les autoritats estrangeres.

Però a efectes pràctics, entenem que davant una comprovació o inspecció tributària de l’Administració espanyola qüestionarà la residència fiscal a l’estranger si no aporta el document.

Però com en l’àmbit tributari regeix el principi de llibertat probatòria, el contribuent que no disposi del mateix i vulgui acreditar aquesta circumstància haurà de poder aportar tota la documentació i informació a aquest efecte –extractes de comptes bancaris; contractes de lloguer d’habitatge; factures i consums de subministraments, entre d’altres-.